És el mateix una malaltia congènita, que una malaltia genètica o que una malaltia hereditària?

Encara que aquests conceptes estan molt relacionats entre ells no signifiquen exactament el mateix.

S’anomena malaltia congènita aquella que ja existeix en el moment del naixement. Malaltia hereditària és la que es pot transmetre a la descendència.

Els trastorns que causen les malalties hereditàries són congènits, encara que els símptomes puguin aparèixer més tard, fins i tot anys després del naixement. Aproximadament el 80% de les malalties congènites són hereditàries. El 20% restant correspon a anomalies ocorregudes durant l'embaràs.

Una malaltia congènita no hereditària pot aparèixer com a resultat d'una malaltia de la mare durant l'embaràs (rubèola, diabetis, etc.) o com a conseqüència de l'acció de determinades radiacions, drogues, alcohol, etc. en la dona gestant.El terme malaltia genètica s'empra per a designar, d'una forma àmplia, les alteracions que ocorren en el genoma (dotació genètica) d'un individu. Totes les malalties hereditàries són genètiques, però no totes les malalties genètiques són hereditàries. Actualment s'admet que el càncer és una malaltia genètica i no s'ha demostrat que ho sigui sempre.

A continuació tractarem d'explicar aquest procés, que a primera vista sembla molt complicat. El cos humà està constituït per centenars de milions de cèl·lules que desenvolupen unes tasques especialitzades. Les cèl·lules dels músculs són distintes i compleixen unes funcions molt diferents de les cèl·lules de la pell, per exemple. A pesar d'això, totes tenen a l’interior un nucli molt similar. Això es deu al fet que totes elles provenen de la unió d'un sol òvul amb un sol espermatozou.

En el nucli de qualsevol cèl·lula hi ha quaranta-sis cromosomes, ordenats en vint-i-tres parelles. Aquests parells de cromosomes determinen les nostres característiques, com el color dels ulls, dels cabells, de la pell, etc. Hem dit que els nuclis de totes les cèl·lules del nostre cos són iguals, però hi ha una excepció: les cèl·lules sexuals. Tan la cèl·lula sexual femenina (òvul), com la masculina (espermatozou) tenen només vint-i-tres cromosomes en el seu nucli. Quan s'uneixen, formen una cèl·lula que en posseeix vint-i-tres parells, o sigui quaranta-sis cromosomes, cosa que és l'origen d'una nova vida i té les característiques hereditàries tant del pare com de la mare.

Aquesta cèl·lula es reprodueix per donar lloc a dues noves cèl·lules que, de nou, es dividiran. Aquest procés es repetirà milers de vegades de manera que gràcies a aquesta contínua divisió cel·lular el fetus s'anirà desenvolupant. Al mateix temps, determinats grups de cèl·lules comencen a assumir tasques específiques i es desenvolupen com a cèl·lules musculars, cèl·lules de la pell, cèl·lules nervioses, etc.

Els cromosomes estan constituïts per proteïnes i per ADN (àcid desoxiribonucleïc). Aquest ADN conté diversos milers de gens. Els caràcters hereditaris es transmeten gràcies als gens situats en els cromosomes.

Les diferències que hi ha entre els gens de persones distintes expliquen perquè aquestes són diferents les unes de les altres. El fet que els fills s’assemblin als seus pares té la seva explicació en l'herència dels gens. Per a una determinada característica, per exemple el color dels ulls: cadascun de nosaltres ha heretat uns gens del pare i uns altres de la mare. Imaginem que el pare té els ulls blaus i la mare els té negres. El fill hereta tan els gens que determinen el color blau com els que determinen el color negre, però els seus ulls són de color negre.

La característica que veiem (en aquest cas, els ulls negres) es diu dominant, mentre que al caràcter que no es veu, però que està en els gens (en aquest exemple, els ulls blaus) es diu recessiu.Dels vint-i-tres parells de cromosomes que tenim a cada cèl·lula, vint-i-dos (anomenats autosomas) corresponen als caràcters generals que es troben tant en els homes com en les dones i el parell que fa vint-i-tres (anomenat sexual) determina el sexe: dos cromosomes X determinen una femella (XX) i un  cromosoma X més un altre Y (XY) determinen un mascle.

Quan una cèl·lula germinal masculina que posseeix un cromosoma X s'uneix a un òvul, que sempre conté un cromosoma X, s'engendra una nena. Si la cèl·lula germinal masculina que posseeix un cromosoma Y és la que fecunda un òvul, s'engendra un nen.

Les distrofies musculars hereditàries són el resultat de distintes lesions en els gens. Segons el cromosoma en què el gen lesionat es trobi (autosoma o cromosoma sexual), la malaltia es transmetrà de manera diferent.

Aquest patró d'herència és el que posseeix la miopatia descrita per Duchenne de Boulogne el 1868. La distròfia muscular progressiva de Duchenne (DMD) afecta únicament els homes perquè el gen anormal està situat en el cromosoma X. Quan és segur que una dona és portadora d'aquesta malaltia (portadora obligada) perquè ha tingut dos fills mascles malalts o perquè ha tingut un fill malalt, però, a més, hi ha algun altre afectat de la malaltia a la seva família, les possibles situacions que pot presentar la seva futura descendència s'esquematitzen en la següent figura:

Aquesta forma de transmissió apareix també a la distròfia muscular de tipus Becker. En aquest cas, les dues situacions que poden presentar-se a un jove miòpata que vulgui tenir descendència són les que s'aprecien en el gràfic adjunt.

Les malalties neuromusculars que s'hereten d'aquesta manera són les següents:

-         Distròfia muscular de Duchenne
-         Distròfia muscular de Becker
-         Malaltia d’Emery-Dreyfuss
-         Síndrome escapulohumeral
-         Atròfia muscular bulbospinal proximal progressiva de Kennedy
-         Miopatia miotubular
-         Miopatia mitocondrial amb miocardiopatia

Les malalties hereditàries que es transmeten amb aquest patró afecten de la mateixa manera els mascles i les femelles perquè el gen t a normal es troba en un dels cromosomes anomenat autosoma.

Com que en aquest cas hi ha un gen normal en l'altre cromosoma del mateix parell, aquest «compensa» els efectes del gen lesionat. Aquesta és la raó per la qual un gen lesionat pot transmetre's sense que es manifesti la malaltia que solament apareix quan s'hereten tan del pare com de la mare els gens anormals. L'home o la dona que posseeix un gen anormal i un gen normal es denomina portador asimptomàtic. A continuació, tal com ens mostra el dibuix A, s'esquematitzen les distintes situacions que es poden presentar en el cas d'unió entre dos portadors asimptomàtics.

El risc de tenir un fill malalt (que ha heretat els dos gens anormals i es diu homozigot) és del 25%. Si aquest té descendència pot ocórrer el que mostra el dibuix B.

És a dir que, si la seva parella és sana, tots els seus fills seran portadors asimptomàtics.

Si un pacient homozigot té fills amb un individu portador asimptomàtic, ocorrerà que la meitat dels seus fills estaran malalts i l'altra meitat seran portadors asimptomàtics de la malaltia, segons l'esquema següent:

Les malalties neuromusculares que es transmeten amb caràcter autosòmic recessiu són les següents:

-         Atròfia muscular espinal infantil maligna (Werdnig-Hoffmann)
-         Atròfia muscular espinal benigna infantil o juvenil (Kugelber Welander)
-         Paràlisi bulbar progressiva juvenil (Fazio-Londe)
-         Neuropaties sensitivomotores hereditàries (NSMH)
-         Síndrome escapuloperoneal
-         Distròfia ocular
-         Miotonia congènita (Becker)
-         Condrodistròfia miotònica
-         Miopatia de la zona central
-         Miopatia nemalínica
-         Miopatia centrenuclear
-         Miopatia miotubular 
-         Miopatia multifocal
-         Dèficit de fosforilasa muscular
-         Dèficit d'enzim desramificant
-         Dèficit d'enzim ramificant
-         Dèficit de fosfofructoquinasa
-         Miopaties mitocondrials

Les malalties musculars que tenen aquest patró d'herència afecten igual  homes i dones. El gen anormal està en un cromosoma dels anomenats autosomas i en aquest cas el seu «efecte negatiu» no és compensat  pel gen normal corresponent que és incapaç d'impedir que la malaltia es manifesti. En aquest tipus de miopaties, qualsevol individu que posseeixi el gen manifesta els símptomes de la malaltia. Les dues situacions que poden presentar-se en cas d'unió entre un individu afectat i un individu sa són les que ens mostra el dibuix:

La meitat dels fills d'aquesta parella serà sana i l'altra meitat tindrà la malaltia. Les malalties neuromusculars que es transmeten amb caràcter autosòmic dominant són les següents:
-         Neuropaties sensitivomotores hereditàries (NSMH)
-         Neuropatia hereditària amb susceptibilitat a les paràlisis per pressió
-         Atròfia muscular espinal infantil benigna (rara)
-         Distròfia facioscapulohumeral   
-         Síndrome escapuloperoneal
-         Distròfia ocular
-         Distròfia oculofaríngia
-         Distròfia distal tardana hereditària (Welander)
-         Distròfia miotònica
-         Miotonia congènita (Thomsen)
-         Miopatia de la zona central
-         Miopatia nemalínica
-         Miopatia centronuclear
-         Miopatia miotubular
-         Miopatia multifocal
-         Paràlisis periòdiques
-         Dèficit de fosforilasa muscular
-         Miopaties mitocodrials
-         Hipertèrmia maligna

A més de les circumstàncies assenyalades anteriorment, pot passar que la lesió del gen aparegui accidentalment i doni com a resultat un individu malalt que es denomina cas esporàdic. En l'actualitat es desconeixen els factors que provoquen l'aparició de mutacions noves. Un cop que s'ha produït una mutació d'aquest tipus, la malaltia es transmet com hem comentat anteriorment. L'existència de casos esporàdics és molt freqüent tant en la distròfia muscular de Duchenne com en la distròfia muscular de Becker.

Dra.Montserrat Baiget i Bastús